Acte de comiat - Barcelona

Del centre de recerca CREA al que va pertànyer en Pato: Ignasi Puigdellivol, Professor del Departement DOE (Didàctica i Organització Educativa)

Quan se’m va encomanar que en nom dels companys i companyes de CREA digués unes paraules en el comiat d’en Jesús Gómez, per nosaltres i afectuosament sempre “el Pato”, vaig intentar, sense èxit, escriure-les en un full. Res reflectia el que volia dir i les idees desbordaven el paper en blanc. Ara penso que, precisament pel costum que tinc d’escriure (per la meva feina), les paraules se’m resistien i que el que havia de fer era “parlar tal com raja”, com sempre ho hem fet tots amb en Pato. Però avui sí que em sento amb cor de transcriure el que vaig (vam dir), i que difícilment s’esborrarà de la meva ment. Eren només dues coses, d’entre el munt que n’haguessin pogut sorgir.

La primera feia referència a la faceta més professional d’en Pato. Molts dels que som els seus amics som professors, de diferents nivells, des de nens petits fins a adolescents, universitaris i adults. I n’estem orgullosos. Ens dediquem a ensenyar, a ajudar a entendre les coses, a proporcionar coneixements... Però en Pato, i això no ho penso ara sinó que ho he sentit sempre, ha estat un pas més endavant i pot gaudir d’un títol que només te’l atorguen els altres, els teus propis alumnes. En Pato ha estat “mestre” perquè no s’ha limitat a transmetre coneixements sinó que, amb la seva manera de ser i d’actuar, provocava transformacions, feia que veiessis les coses d’una altra manera. Heus aquí que tries, com objecte de la seva recerca, un àmbit en el que l’acadèmia hi ha anat sempre tant amb peus de plom: el de les emocions, els sentiments i les relacions, l’autèntic motor dels veritables canvis. Haig de dir que amb molta freqüència en Pato em feia alguna de les classes del doctorat que imparteixo a didàctica, i sempre que això passava, no només algun o alguns cops sinó sempre, els i les estudiants de doctorat quedaven impressionats, fins i tot “trasbalsats” amb la seva intervenció i sobretot amb tot el que en Pato era capaç de transmetre, més enllà de les paraules, independentment de si els convencés més o menys la línia de pensament que en Pato ha defensat sempre. Així doncs, ha estat un “mestre” i no ens pot resultar estrany que entre els seus bons amics s’hi comptés una persona que molts de nosaltres i molta gent arreu del món la considerem també un autèntic mestre, Paulo Freire.

La segona cosa que voldria dir s’ubica en un pla més personal. I és el record que tinc d’una de les últimes vegades que vam estar junts, la penúltima. Ell estava molt debilitat, el seu cos ho estava, però fins al darrer moment en Pato, malgrat la cruesa de la malaltia, ha estat ell! Doncs bé, recordo que vam estar xerrant d’una de les coses que també ens unia: la gastronomia. Més per iniciativa seva que meva, vam estar fent un exhaustiu repàs de totes les peces de marisc que formarien part de l’àpat amb el que celebraríem la seva recuperació (en aquells moments era quelcom difícil, però encara hi podíem pensar). I els dos vam compartir l’alegria del “projecte”. Un cop a l’ascensor, i quan agafava el cotxe per tornar cap al Vallès, a la meva ment venia una pregunta: qui ha animat a qui? Però amb en Pato aquesta pregunta mai havia tingut importància. Era de les persones que necessiten sentir la felicitat en els altres per sentir-se feliç. I heus aquí que ahir, per casualitat, vaig sentir una frase que retrata perfectament en Pato i el que d’ell sempre quedarà en nosaltres: “el que fas per a tu, mor amb tu, el que fas pels altres, queda, no mor mai.”

Tinc un deute amb en Pato i, permeteu-me el plural: l’hi tenim un deute. Avui a tots ens brillen els ulls, però no és la brillantor de la que en Pato parlava. És el producte de les llagrimes contingudes de tristesa i estripament que ens inunden. En Pato ho entendria, és clar que sí. Però li devem, ben aviat, la brillantor que a ell el feia feliç, el riure sa del seu record, dels seus acudits, de la seva forma d’entomar la vida, amb rigor i compromís, però també amb alegria compartida. Li devem la brillantor (ell en deia la “xispa”) que ens produirà recordar-lo i sentir ben endins tot allò que en Pato ens ha donat sempre.